SABER DIRIGIR

Podríem definir l’empresa familiar com aquella al front de la qual, hi ha un o més membres de la família (o famílies) que n’ostenten la propietat. No podem oblidar tampoc el considerar aquest tipus d’empreses com les que incorporen la visió familiar en la direcció estratègica de l’empresa. Depenent de les fonts consultades, el nombre d’empreses familiars varia. Tot i això podem adonar-nos de la gran importància d’aquestes organitzacions, quan comprovem que el gairebé mig milió d’empreses familiars de tots els àmbits que hi ha a Catalunya, ofereixen al voltant del 75% dels llocs de treball que genera el sector privat.

L’Associació Catalana de l’Empresa Familiar (ASCEF), vinculada al Instituto de la Empresa Familiar i al Family Business Network, així com la Fundación Nexia entre altres, vetllen pel foment de l’esperit empresarial a les noves generacions, i donen suport als empresaris mitjançant diferents accions com les formatives i l’establiment de protocols de successió, entre les seves prioritats.

Una de les variables més importants pel que fa a les empreses familiars és la de la supervivència, perquè només el 30% arriba a la segona generació, i encara menys, només el 15% pot arribar fins a la tercera. És per això que en l’actualitat existeix un gran interès en realitzar un preparació adient als candidats a la successió, i a Catalunya disposem de bons professionals, entre els que destaca el professor de l’IESE, en Miguel Ángel Gallo que ocupa la primera càtedra d’empresa familiar d’Espanya, i que fa anys aconsella a tots aquells que pretenen realitzar una transició familiar el més acurada possible al front d'alguna d'aquestes organitzacions.

No obstant això, em ve en aquests moments a la memòria, una cita de l‘Alfons Duran (de qui vaig parlar en el post anterior), que diu:
L’empresa familiar és el resultat de l’èxit d’un emprenedor que passa a les següents generacions. L’evidència empírica demostra que els gens no incorporen necessariament aquesta capacitat; per la qual cosa, el millor que pot fer la família és cedir la gestió als experts i mantenir-ne la propietat.

I en realitat, no tenim gaire clar que aquesta afirmació sigui tant tinguda en compte en l'actualitat pels encarregats del procés, com creiem que ho hauria de ser. Molts de nosaltres hem pogut comprovar durant la nostra vida professional, exemples de com noves generacions que desitgen “heretar” la direcció d’una empresa com més aviat millor (encara que moltes vegades no ho manifestin), han fracassat des de les primeres decisions que han pres. I per tant, des d’aquí recomanem als professionals que aconsellen al respecte de la successió familiar en el sí de les empreses, que s’esforcin en detectar la idoneïtat del candidat familiar abans de la successió, en comptes d’acceptar les propostes del fundador (o les que provenen de la direcció familiar), intentant-lo formar quan manifesta la seva “incapacitat” per a aquest objectiu.

Enviat a les 01:24

Preparant la lectura de l’estiu, he retrobat un llibre que el meu amic Alfons Duran-Pich va escriure fa un parell d’anys. Es tracta d’una obra rigorosa de pensament empresarial, escrita per un professional admirat no solament com a professor, directiu i conferenciant, sinó també com a empresari d’èxit.

En el seu llibre:
Duran-Pich, A., 2004, Management. Cuadernos de campo, Ediciones B, S.A. per a Vergara Editores, Barcelona. ISBN 84-666-1550-4

l’Alfons demostra tenir un gran pòsit cultural, i no solament pel que fa a la direcció d’empreses. És una de les persones que té l’habilitat que des d’aquest bloc anomenem saber dirigir, alliberant i transmetent, en diferents apartats del llibre, múltiples pensaments i reflexions personals fruit de la seva experiència, i vàlides com a guia de referència per a qualsevol professional que es mogui en el món empresarial.

En aquest cas, no estem parlant d’una aquelles publicacions que demanden una ràpida continuïtat lectora, sinó que és millor anar assaborint a poc a poc; vàlida per tant, com a lectura en temps de descans com el d’aquest estiu, que es pot interrompre per a qualsevol de les múltiples obligacions o devocions programades. El seu contingut serveix de marc de referència i, com ha passat en el meu cas, no permet deixar arxivat el llibre en el prestatge dels llegits, sinó en el de consulta constant. Cadascuna de les seves reflexions comporta l’aportació d’una càrrega d’experiència personal que només l’autor sap transmetre en poques paraules, i és capaç d’induir-nos a la nostra pròpia reflexió personal a l’entorn de cada idea que tracta.

Per a saber més de l’autor, vull recordar que L’Alfons publica amb regularitat un comentari setmanal sobre diferents temàtiques, no solament empresarials, en el seu bloc Alfdurancorner.com que recomano especialment com a “enllaç relacionat” a la dreta d’aquesta pàgina, i que aconsello anar consultant periòdicament per la seva col•lecció d’informacions agrupades en seccions i farcides de coneixement.

Enviat a les 23:04

Curiosament, després del post anterior, l’Olga Pereda va publicar a El Periódico el 25 de juny, una entrevista a l’economista i periodista Ignacio Buqueras, president de la Comissió per la racionalització i la normalització dels horaris amb Europa. L’Ignacio Buqueras, és un defensor d’acabar la jornada laboral de cinc a sis de la tarda, en comptes de fer-ho de vuit a nou del vespre, i ha liderat el Plan Concilia.

És clar que l’adaptació a Europa en aquest sentit, significaria oblidar-se de l’espai de temps que ens permet fer mitja part per anar a dinar i tornar a treballar més descansats (tot i que això és interpretat des de l’estranger com fer la migdiada).

No és possible doncs, gaudir de dues hores lliures al migdia, i a més a més acabar la jornada laboral a les cinc de la tarda. Per tant, la polèmica està servida. No obstant això, i independentment de la opinió de cadascú, voldria destacar una sèrie de frases extretes de l’entrevista a L’Ignacio Buqueras, pel que fa a l’excés d’hores de treball:

Espanya és el país d’Europa que més hores dedica al treball i on, després de Grècia i Portugal, la productivitat és més baixa.

No hem de confondre treballar amb estar en el lloc de treball.

S’ha de canviar la cultura de la presència per la de l’eficiència.

El que només pensa en treballar, està malalt i no hauria de traslladar el problema als demés.

Una vegada més, doncs, hem de concloure que necessitem un canvi cultural de forma urgent, que permeti l’adopció d’una nova cultura organitzacional que ens faci efectivament, canviar la cultura de la presència per la de l‘eficiència.

Enviat a les 01:20